Els diputats de la Mancomunitat. Diccionari biogràfic il·lustrat

Presentació

La importància històrica de la Mancomunitat de Catalunya no ha estat reconeguda fins a dates recents. És cert que, a partir dels anys trenta del segle XX, hi va haver intel·lectuals, polítics i historiadors que en van reivindicar el llegat, però eren excepcionals en un panorama general que tendia a ignorar o a menysprear l'aportació feta per aquell primer intent d'autogovern.

El punt d'inflexió

El restabliment de la Generalitat de Catalunya durant la liquidació del franquisme, a la segona meitat de la dècada de 1970, constituí una fita decisiva per tal de poder abordar, de manera més desinhibida, tant aquesta qüestió com el conjunt de la història contemporània del país. Malgrat això, no aparegué una monografia extensa i globalitzadora de l'entitat fins a l'aparició del volum dirigit per Albert Balcells, La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia (1996). Un cop d'ull a la bibliografia que hi ha al final d'aquest llibre permet fer-se una idea força precisa de quins eren els estudis publicats fins aleshores. A partir d'aquell moment existí, doncs, una obra de referència que serví de guia i d'estímul per a treballs posteriors, que van poder aprofundir aspectes concrets de l'actuació de la Mancomunitat i dels organismes que en depenien. Aquests estudis, però, quedaren majoritàriament reclosos en un àmbit acadèmic i especialitzat.

De fet, no va ser fins al centenari de la Mancomunitat, el 2014, que es va fer una divulgació massiva de la significació històrica d'aquesta institució. Així, el seu mateix nom i els principals eixos d'actuació van passar a ser coneguts per un volum molt significatiu de la població.  

El nostre projecte de diccionari

El projecte d'elaborar un diccionari biogràfic dels diputats que en feren part s'inscriu en aquesta feina col·lectiva d'aprofundiment en el coneixement històric de la Mancomunitat. En realitat, és fruit d'una necessitat objectiva. Ara que s'ha reconegut àmpliament la seva  transcendència, no es podia desconèixer el nom de molts dels qui l'havien fet possible. Certament n'hi havia alguns, els “grans noms”, que eren ben coneguts i fins i tot populars. Però constituïen una absoluta minoria en comparació amb el conjunt de gent que hi contribuí perquè fos una realitat. Entre aquests darrers, hi havia els membres d'un organisme fonamental: l'Assemblea de la Mancomunitat. Instituïda el 1914, era composta per 96 diputats provincials, dels quals 36 corresponien a la Diputació de Barcelona i 60 a les de Girona, Lleida i Tarragona (20 de cadascuna). En nou anys, s'arribà a reunir disset vegades. El mandat de cada diputat era de quatre anys i seguia el calendari de les eleccions provincials generals de tot l'Estat espanyol. No era, doncs, un organisme d'elecció directa, com succeeix en el cas d'un parlament democràtic actual, però sí que reunia la totalitat del personal polític de la institució. I naturalment proveïa el seu organisme de govern, el Consell Permanent (dit també Comissió Executiva), format per un president i i vuit consellers que eren elegits per l'Assemblea.       

Calia, doncs, iniciar una recerca seriosa per tal de poder determinar qui eren aquesta majoria de diputats, desconeguts pel gran públic i també per la majoria d'estudiosos de l'època. Calia saber la trajectòria política de cadascun, la filiació política, els interessos personals i col·lectius (familiars, professionals, socials), el paper que van jugar en el si de la institució. Personatges molt diversos, per la seva condició personal, ideològica o pel seu encaix en el territori que representaven i també per la seva evolució en les dues dècades posteriors tan canviants. En la sort o dissort en què transcorregueren les seves vides —fins a perdre-la en determinats casos o havent d’exiliar-se en altres per no tornar mai més— , en els camins que adoptaren en moments difícils de la revolució, la guerra o la repressió franquista. Darrere de les biografies gairebé sempre hi afloren els indrets d’on eren o on arrelaren, en el paper que localment i territorialment jugaren ocupant àmbits de poder i representativitat i en la seva situació professional o de tinença de propietats. Personatges, homes, de molt diversa índole, que en el seu conjunt defineixen part de la condició humana d’un temps concret. En definitiva, tota la informació possible. I, també, una referència de la seva obra personal, les fotografies, els retalls de premsa de llur actuació i un recull d’altra documentanció d'època que fos d'interès per a la reconstrucció de la seva biografia i de la història de Mancomunitat.

L'equip realitzador

Assolir un propòsit d'aquesta ambició només podia ser fruit d'una feina col·lectiva que abracés el conjunt del Principat de Catalunya. Calia poder fer una veu de cadascun dels diputats escollits, encara que no haguessin tingut més activitat política que aquella o que haguessin sortit elegits pels districtes més allunyats de la capital. No ha de sobtar, doncs, que la iniciativa partís de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner. Dues entitats que, pel seu vincle amb els centres d'estudis d'arreu del territori, podien abordar una empresa d'aquestes característiques. Així mateix, s'ha pogut comptar amb la participació logística i financera de les quatre diputacions provincials, sense la qual difícilment hauria estat un projecte viable. 

Els coordinadors generals han estat Enric Pujol i Josep Santesmases, que han comptat amb la decisiva contribució de cinc coordinadors territorials: Gemma Rubí (comarques de Barcelona), Santiago Izquierdo (Barcelona ciutat), Eugeni Perea (comarques de Tarragona), Jaume Barull (comarques de Lleida) i Jordi Gaitx (comarques de Girona). I la participació d'una trentena llarga de col·laboradors d'arreu, sovint especialistes en la personalitat biografiada, que en moltes ocasions han hagut de fer, com ja s'ha apuntat anteriorment, una notable feina de recerca.

El període considerat 

Una qüestió problemàtica va ser la de fixar el període cronològic que calia estudiar. És indiscutible que la Mancomunitat no començà a actuar com a tal fins al 1914, gràcies a un decret del govern espanyol del 18 de desembre de 1913. Però la seva obtenció sí que fou la culminació d'un procés que s'havia iniciat el 1907, amb el triomf de la Solidaritat Catalana. D'ençà d'aleshores, la Diputació de Barcelona començà a actuar com si fos l'embrió d'un autogovern català. I, a partir del 1911, ja s'inicià la campanya en favor de mancomunar les diputacions. És normal, doncs, que ens plantegéssim si calia recular fins aquelles dates o si ens cenyíem a l'any de la fundació oficial, cosa que finalment fou la que acordàrem. En aquesta opció hi pesà molt la diferència orgànica que existí entre l'estructura institucional de les diputacions separades i la de la Mancomunitat, la qual cosa entenem que obliga a fer un estudi de cadascuna per separat.

Fixat l'any 1914 com a inici, calia determinar la data final. La Mancomunitat no fou dissolta immediatament després del cop d'estat del general Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923, sinó que va perviure, desnaturalitzada i amb un equip afí al règim dictatorial, fins al març del 1925. Precisament per remarcar la ruptura institucional que provocà el règim militar, que va prescindir de les eleccions i nomenà a dit els responsables polítics mancomunitaris, vam optar per cloure la recerca el 1923.       

Una edició electrònica

El treball, dut a terme durant el període 2015-2016, s'ha presentat finalment en format electrònic. Això fa possible d'introduir fàcilment un gran nombre de fotografies i documents de l'època, a més a més de la veu biogràfica corresponent a la personalitat tractada. Així mateix, aquest format permet recollir noves informacions o nova documentació que aparegui sobre els diputats, ja sigui obtinguda pels col·laboradors o bé pels mateixos usuaris del diccionari. Ens permet, doncs, disposar d'una obra oberta a una revisió i ampliació permanent.

De cada diputat hi ha una veu de diccionari amb la seva trajectòria política i actuació en el si de la Mancomunitat; una fitxa amb dades fonamentals per entendre el personatge (origen familiar, professió, estudis, filiació ideològica, càrrecs obtinguts…); les fotografies que hem aconseguit i, sovint, documentació relacionada amb la seva actuació política. Així mateix, hi hem incorporat una llista dels textos que ell elaborà i la bibliografia dels estudis que se li han dedicat. A l'inici del diccionari, ens ha semblat necessari d'incloure, junt amb aquesta presentació, un article que expliqui el funcionament de les eleccions i de l'Assemblea de la Mancomunitat, redactat per Albert Balcells, així com un escrit de caràcter institucional.

Enric Pujol i Josep Santesmases